Cristina Brondo, actriu
"M’agrada investigar la relació entre les emocions i el menjar”
Fotos: Sergi Garnica
L’actriu Cristina Brondo (Barcelona, 1977), protagonista de pel·lícules com Hipnos o Lola vende ca, fa sis anys que cuida molt la seva alimentació i n’està molt orgullosa. Passeja pels rodatges ignorant els càterings per a l’equip, amb carmanyoles carregades de menjar sa o ensenyant als xefs dels platós com es cuina el tofu. “Em diuen que em relaxi amb el menjar, però jo sempre dic que estic relaxada: els que no ho estan són ells, i per això mengen el que mengen!”.
El que jo recordo de tu de fa molts anys és que t’agradava molt sortir de nits i anar de festa. Què va passar?
Vaig començar a fer ioga en un moment horrorós de la meva vida. Va ser després de fer Hipnos, que em va afectar molt, i després d’un llarg viatge a l’Índia. I fer ioga em va ajudar molt, sortia de classe fantàstica. Un dia, la professora ens va començar a explicar alguna cosa més sobre el ioga, que era una manera de viure i d’alimentar-se. Vaig deixar la carn –ja ho havia fet abans, però sense compensar-la amb altres aliments i havia tingut alguna anèmia– i vaig deixar els lactis. I també vaig deixar de fumar. I, de cop, respirava i em trobava molt millor.
D’on treies la informació?
M’ho feia tot jo: llegia coses d’aquí i d’allà. I un bon dia era a Madrid, a casa de la Sílvia Marsó, i vaig llegir una revista, Cuerpo y mente, crec. Hi havia una entrevista a un metge que parlava de la relació entre els aliments i les emocions. I em va interessar moltíssim, perquè jo notava coses: si menjava molt de sucre tenia molta energia, però també notava que em costava més prendre alguna decisió. I vaig llegir aquest article, on relacionava coses com la por i l’alimentació, i em va encantar. Vaig buscar informació sobre aquest metge i vaig demanar el seu llibre per Nadal.
I quin llibre era?
Nutrición energética y salud, del doctor Jorge Pérez-Calvo. I amb el llibre plorava! I la gent em preguntava si era una novel·la! Va connectar molt amb alguna cosa meva, amb coses que feia anys que sentia però que no sabia on ubicar-les. I de cop hi ha un paio que és metge, que parla amb la ciència a la mà, que m’explica coses que em són molt properes. Tinc el llibre subratlladíssim i ple de notes. Després vaig anar a la seva consulta i hi vaig aparèixer amb el llibre i amb un bloc de notes: semblava una periodista, i no una pacient! I va ser un abans i un després en la meva alimentació. I des d’aquell moment em vaig tornar més exigent i més disciplinada amb el que menjava.
“La meva alimentació no és la normal per a la resta de la societat, però crec que ho hauria de ser”
Convencent el marit
El meu marit no menja com jo, però és director i després de rodar una pel·li molt llarga i de menjar molt malament uns quants mesos va tornar aquí amb el colesterol disparat. Li van fer una dieta, però quan la vaig veure li vaig dir que allò no li arreglaria res. Em va demanar que l’hi fes jo… i al cap d’un mes, les analítiques van sortir perfectes. I esclar, no és tonto! I quan té èpoques que està descentrat, em demana si es pot apuntar a la meva forma de menjar. Fa un setmana amb mi i li va molt bé.
I com menges?
La base és una alimentació d’hidrats de carboni integrals, proteïna vegetal, treure sucres, refinats, greixos i fregits i, en el meu cas, em va treure també els crus i la fruita. Una alimentació que al principi em resultava molt complicada i considerava que em prenia molt del meu temps, però a la llarga em vaig adonar que no era així, que si feia un arròs integral em podia durar tres o quatre dies a la nevera, que les verdures les podia fer al moment, una cocció curta a l’estiu i més llarga a l’hivern… Com amb tot, és acostumar-s’hi. I el que vaig notar és que em centrava molt. Les digestions són molt més lleugeres i tens molta més energia per fer coses.
I és compatible aquesta alimentació amb la teva professió?
De vegades és fotut: ets en un plató i al càtering no hi ha mai el que hauria de menjar. Però compensa. La teva escala de valors canvia i penses que el primer, el més important, ets tu i la teva salut. I després, la resta. I de mica en mica vaig començar a prendre-m’ho molt seriosament, i suposo que la gent em veia com una rara, molt primmirada, que feia tornar bojos els cambrers… El problema és que la meva alimentació no és la normal per a la resta de la societat, però crec que ho hauria de ser. Jo respecto molt la gent i la gent m’ha de respectar a mi. Sempre hi ha els típics comentaris que s’ha de menjar de tot, i al principi toquen una mica la moral, perquè estàs fent un esforç.
I en concret, ara com t’ho fas quan ets en un rodatge?
Sóc la senyoreta “tàpers”. Si puc, parlo amb els del càtering i ho negociem. El que sí que he notat és que a l’estranger gairebé no tinc problemes. Per exemple, a l’Argentina, que tothom diu que és un país molt carnívor i que com m’ho faré si sóc vegetariana, el món vegetarià i macrobiòtic és enorme i els càterings estan molt ben preparats: et fan seitan, et fan tofu, coses que aquí que no saben ni què són. Aquí de vegades ho compro jo i els ho porto. Però tot i així, de vegades m’ho fregeixen tot! A Espanya costa molt.
No has dubtat mai, no has pensat que potser en feies un gra massa?
Vaig passar un període de superestricta, i després em vaig començar a relaxar. M’anava fatal: no em provava! I vaig aprendre a relaxar-me però menjant correctament. La gent em deia: “Relaxa’t”. I jo: “Si estic relaxada!”. Amb l’alcohol, per exemple: sortia a les nits i no bevia absolutament res, i la gent em deia que em relaxés i prengués una copa. I jo: “No, és que tu estàs estressat i per això prens alcohol. Jo estic superrelaxada i amb una aigua amb gas amb llimona sóc molt feliç”.
I has notat si la forma com menges afecta la teva interpretació?
La meva feina m’aporta molt com a persona, però també has d’estar disposada a admetre que la teva veritat és una de les moltes veritats que hi al món. I t’has de treballar molt l’ego. El tema de l’alimentació també em serveix molt per a la interpretació. He interpretat personatges molt vulnerables i el dia anterior he menjat molt sucre i he estat molt vulnerable. Si ets una persona molt agressiva, potser és que menges coses que et carreguen molt el fetge. Tot això m’agrada molt investigar-ho, descobrir per què cadascú és com és.
Et costa trobar llocs on comprar?
No, gens. Ara, en aquest sentit, està molt bé. I a Madrid, també. I allà, pel que fa a restaurants, estan millor que a Barcelona. Però la primera compra que vaig fer vaig comprar de tot sense saber ben bé què comprava i vaig pensar que ja me’n sortiria!
Adam Martín
amartin@etselquemenges.cat
Periodista
29 d'agost 2011