El Dr. Manu J. Moreno (Estrasburg, 1972) va viatjar a la Xina als 23 anys i n’hi va viure onze. Va impregnar-se de la cultura xinesa amb la il·lusió d’estudiar i poder aplicar una medicina ancestral que li proporcionés una manera d’entendre la vida, la malaltia i la mort diferent de l’occidental. Va ser un nen que havia de visitar la consulta dels metges sovint i que es va acostumar a llegir tots els components dels flascons que li receptaven.

“Sempre he estat una persona observadora i a qui li agrada escoltar, dues de les qualitats que un bon metge necessita”. El metge que tractava la seva família era naturista i practicava l’acupuntura.
Tota aquella curiositat i ganes de saber van cristalitzar anys més tard, quan en Manu va decidir convertir-se en metge, estudiant Medicina a la Xina. Actualment, el Dr. Manu J. Moreno imparteix un curs a l’Escola Superior d’Estudis Clàssics Xinesos sobre medicina xinesa a partir de lectures de textos clàssics, amb un enfocament humanista.

De quina manera entén la salut, la medicina xinesa?

La medicina xinesa entén la salut i l’equilibri dinàmic com un camí d’autoconeixença. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos per saber què necessitem i com ens podem guarir. A Occident ens preocupem molt pel cos, la matèria més densa i terrenal. Però la medicina xinesa ens recorda que hi ha altres esferes com la de la ment i el cor, i també l’esfera més espiritual.

I les tres són importants.

I tant! I cal conèixer-les totes. Si un pacient té un problema a l’esfera més física, al cos, de vegades es podrà solucionar el problema des de la mateixa esfera: tractant el cos i aplicant-li teràpies. Però de vegades caldrà tractar, també, les altres dues esferes. I les eines i teràpies variaran en funció de l’esfera. En el nostre organisme tot va lligat. Les tres esferes han d’estar en harmonia, perquè totes tres estan unides i són indivisibles. Es podria dir que la medicina occidental se centra més en la primera esfera: la del cos; i la medicina xinesa també tracta l’esfera energètica que correspondria als altres dos nivells.

L’autoconeixença és clau de cara a prevenir malalties?

Segons la medicina xinesa, una persona genera subtilment uns mecanismes que fan que al cos se li manifesti una malaltia. Com a metges podem arribar fins a un punt concret, però ha de ser el mateix pacient qui ha d’aprendre a analitzar els seus hàbits, ser conscient d’allò que fa i estar disposat a fer canvis per trobar el camí cap a la salut. El metge, en medicina xinesa, és algú que guia el pacient cap al procés terapèutic. I el procés de cura és un camí d’iniciació. A l’Antiguitat un metge era un mestre, guiava el seu pacient cap a un estat d’equilibri i salut. Algunes vegades la medicina occidental genera dependència per part dels malalts, quan el metge hauria de ser un mestre per als pacients que els ensenyés a modificar hàbits, guarir-se i mostrar al cos com deixar de generar malalties.

Per què estem tan centrats en l’esfera del cos, des d’Occident?

La pregunta seria per què estem tan aferrats i inclinats a les coses materials, a aquesta densitat, deixant de banda la part més espiritual. Aquest interès també es manifesta en la medicina occidental, que estudia a fons el cos i deixa en un segon pla la resta d’esferes. Això de prioritzar la part més física crec que respon a una necessitat de desfer-nos de pors i temors, ja que tendim a pensar que les coses materials ens donen seguretat. També és cert que tot allò desconegut –l’esfera més espiritual− genera pors. I també tenim molts prejudicis: el que s’escapa de la part física solem associar-ho a temes com la religió. I quan ens endinsem en temes de política o religió, hi ha gustos per a tot.

Com ho fem, per conèixer-nos millors a nosaltres mateixos?

Un es coneix fent. En l’acte en el qual tu et reconeixes. Perquè si ens quedéssim únicament en allò que pensem de les coses, no ens acabaríem coneixent. El món de les idees ens porta cap al món de tot allò possible, obviant la realitat que és i que cada persona crea. Hi ha una frase que forma part d’un text clàssic molt conegut dins de la filosofia xinesa, el Dào Dé Jing. I la frase diu: “El camí que es pot expressar, no és el camí absolut. La paraula que pot ser expressada no és la paraula absoluta”. I l’ensenyança és que ens hem d’inscriure en el que és, no pas en allò que pot ser. Conèixer-se un mateix vol dir conèixer-se actuant, no només pensant. I vol dir, també, conèixer els múltiples jos que tenim.

Quins són aquests jos?

Cal diferenciar el jo sagrat del jo imposat. El segon jo és la impostura. I la majoria de vegades funcionem des de la impostura. Allò que s’espera –o esperem- de nosaltres, tot allò que la societat ens ha anat inculcant que cal fer. D’una banda hi ha el jo social (el jo que compleix un paper a la societat) i després hi ha el jo essencial, que és el que els taoistes descriuen com aquell que no ha estat tallat, ni escolpit. En lloc de ser la fusta d’una taula, és l’arbre sencer. És un jo que no és artificial, és el jo més pur, el més salvatge. I aquest és el que has de reconèixer.

A Occident ens preocupem molt pel cos i la medicina xinesa ens recorda que cal tenir en compte, a més, la ment, el cor i també l’esfera espiritual

Parlem del curs que vostè imparteix a l’Escola Superior d’Estudis Clàssics Xinesos. El curs serveix per iniciar-se en la medicina xinesa a partir d’un enfocament que aprofundeix en els textos i fonts clàssiques. En què consisteix?

Aquest curs té una metodologia molt diferent d’altres cursos que hi ha. És un curs d’iniciació a aquesta disciplina a través de la descodificació dels textos que conformen la medicina clàssica xinesa (MCX), el xamanisme i l’alquímia taoista. El deixeble s’implica i és una part activa del procés des de l’inici, contràriament al que passa en altres cursos, en què aquest fet té lloc més endavant. Així, el que s’aprèn a l’ensenyança es porta al camp de l’experimentació, que no és cap altra cosa que la vida, allò que ens guia directament a la clínica. El que hem viscut és més difícil d’oblidar.

Quins textos estudien?

Ens centrem, principalment, en l’obra més important de la literatura mèdica xinesa: el Huangdi neijing, recopilada cap al segle I aC. Però combinem aquest text amb altre obres coetànies i posteriors a aquesta data. El curs és un camí a través dels textos sagrats, un recorregut que emprèn cada deixeble quan s’inicia.

Per què “deixeble” i no pas “alumne” o “estudiant”?

El deixeble és aquell que comença a guiar-se i a encaminar-se des d’una disciplina amb tota l’extensió de la paraula. El recorregut el fa ell, la disciplina se la imposa ell, li apunto la direcció perquè ell mateix camini, li mano que es renti els ulls perquè ell mateix miri i que s’esbandeixi la boca perquè ell mateix parli. La pràctica mèdica no deixa de ser una iniciació al camí de la salut.

“Ens coneixem a nosaltres mateixos actuant, no només pensant”

De quina manera s’hi aproximen?

Al curs intentem pensar i reflexionar des d’un altre paradigma. Pensar des d’un altre lloc, mirar les coses des d’un angle diferent. Si pensem des d’un altre lloc, generem una altra realitat. Això és molt difícil d’entendre si no ens deslliguem dels condicionaments i arquetipus subjectes als paradigmes moderns de la salut i la malaltia. Si entrem en la medicina clàssica xinesa des dels paradigmes vigents, repetim el model de la medicina al·lopàtica i d’això ja hi ha un exemple clar: la medicina tradicional xinesa o medicina maoista. Si ho enfoquem així, no haurem après a pensar diferent.

Les nostres creences condicionen la manera que tenim de veure el món i la manera que tenim d'emmalaltir?

I tant que sí. Si en lloc d’ulls tinguéssim microscopis veuríem la realitat d’una altra manera. I hi ha coses que no veiem, tot i que hi són. Altra cosa és que la societat ens generi pors i necessitats, que sense aquestes pressions desapareixerien. La qüestió és saber-nos deslligar d’aquestes pressions i no encarar la lluita cap a fora. La medicina xinesa mira cap endins, sense deixar de mirar cap enfora, ja que dins i fora solen ser la mateixa cosa. Si tot el dia estem pensant en situacions de crisi: atacs, guerres i càncers, el nostre cos reproduirà aquestes batalles. Hem d’aprendre a reconèixer-nos i a deixar de banda totes aquestes pors, que són una impostura. I si hi ha una por, entendre per què està allà i què ens està dient. La por no deixa de ser una porta, un avís cap a un nou coneixement o reconeixement.

 

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana