L´especialista

L’abast de la prohibició del bisfenol A en els productes per envasar aliments

Carmanyoles de plàstic

Carmanyoles de plàstic

El bisfenol A és un producte químic que serveix per fabricar plàstics policarbonats i resines epoxi que es fan servir en recipients alimentaris, com també en els recobriments per a les llaunes de conserves. Aquesta substància passa dels recipients als aliments i a les begudes, i és un exemple prou il·lustratiu i actual de la complexitat que comporta que les diferents instàncies que valoren la seguretat alimentària dels components químics dels productes que han d’estar en contacte amb els aliments es posin d’acord pel que fa a la seva toxicitat i, de retruc, que se n’ordeni l’ús normativament.

L’any 2011, la Comissió Europea va aprovar una directiva que va prohibir l’ús de bisfenol A en la fabricació de tetines de biberons infantils, una vegada que es va prendre en consideració el dictamen de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, atès que, tot i que el risc de toxicitat per a la salut humana no hagi estat plenament demostrat, la Comissió entén que els lactants poden ser especialment vulnerables als possibles efectes nocius d’aquesta substància.

En qualsevol cas, la incidència en la salut humana del bisfenol A és objecte d’un procés de revisió permanent, animat, d’una banda, per la realització continuada de nous informes científics, com el que ha publicat el 2013 el denominat Programa de diverses organitzacions internacionals per a la gestió adequada dels elements químics (IOMC, Inter-Organization Programme for the Sound Management of Chemicals), que revisa l’estat dels coneixements científics sobre productes químics interferents endocrins, entre els quals inclou el bisfenol A; i, d’altra banda, per decisions capdavanteres com la del Govern francès, que no dubta de la nocivitat del bisfenol A i el considera un component químic pertorbador endocrí. El mes de desembre de 2012, aquest govern va aprovar una llei que l’ha prohibit en els productes destinats a la nutrició dels infants des de dia primer de gener de 2013 i, a partir de gener de 2015, en el conjunt d’unitats d’embalatge destinades a l’alimentació.

Això no obstant, per ampliar l’àmbit de la prohibició més enllà de les tetines dels biberons a tots els estats que integren la Unió Europea, és determinant que l’Agència Europea de Seguretat Alimentària es pronunciï; per això, hem de celebrar que aquesta agència hagi posat en marxa una nova avaluació de la incidència d’aquest component químic en la salut humana i hagi començat un procés de consulta pública que ha de valorar el Projecte de dictamen científic sobre els riscos per a la salut humana relacionats amb la presència de bisfenol A en els productes alimentaris. La primera fase de la consulta tot just ha acabat: el 15 de setembre de 2013, l’Agència ha tancat el termini per fer observacions en relació amb les fonts d’exposició a aquesta substància; però el dictamen encara s’ha de sotmetre a una segona fase de consulta focalitzada en el risc potencial del bisfenol A per a la salut humana. El més probable és que la Unió Europea ajusti la seva normativa al dictamen definitiu que resulti d’aquest procés, que l’Agència Europea de Seguretat Alimentària espera publicar el 2014.

El bisfenol A, doncs, és avui protagonista, com altres substàncies químiques, d’un debat sobre la seva possible toxicitat. Tant de bo aquests processos en què apareixen sospites científicament fonamentades de possible perill per a la salut humana o per a l’equilibri ambiental acabin amb un esforç de coordinació i acord entre les autoritats científiques i legislatives per fer prevaldre el principi de precaució i la protecció de l’interès públic, de manera que un nivell raonable d’indicis faci decantar la balança cap a la prohibició. Aquestes interdiccions, certament, podrien perjudicar els interessos econòmics dels productors i comerciants dels productes que contenen les substàncies químiques qüestionades, però aquesta conseqüència s’hauria de combatre amb l’obertura de línies d’investigació noves que siguin innòcues per a la salut per tal de trobar alternatives a la substància retirada.

 

Article escrit per:

Miquela Grimalt
Llicenciada en dret i especialitzada en medi ambient

amunt