L´especialista

Inici / L´especialista / Cristina Mora 5 de desembre 2012

Els misteris de les malalties autoimmunes

Si interpretem amb lògica −i sense necessitat de ser metges− la frase "el sistema immune ens agredeix" és una altra manera de dir que alguna cosa dins nostre ens està atacant. L’origen de l’atac el tenim a dins. Nosaltres som el nostre cos i, per tant, nosaltres som el nostre sistema immune. És a dir, ens estem autoagredint.

Potser la psicosomàtica és més senzilla del que creiem?

(Interessant també per a persones amb problemes de fertilitat i endometriosi i càncer)

Hi ha moltes malalties autoimmunes que afecten la nostra població, unes són més conegudes i altres ho són menys. L’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple, la síndrome de Sjögren, la diabetis mellitus tipus I o la tiroïditis de Hashimoto són, potser, les que més coneixem, però n’hi ha moltes d’altres que comporten un factor autoimmune, o del sistema immune alterat.

Algunes afecten la fertilitat: la síndrome d’anticossos antifosfolipídics, anticossos antinuclears, resposta autoimmune als antígens de l’esperma o compatibilitat dels antígens leucocitaris humans. Moltes vegades, dones que tenen dificultats per quedar-se embarassades sense causa aparent, al cap d’uns anys descobreixen mitjançant anàlisis més complexes que hi havia un problema d’immunitat subjacent. Les malalties autoimmunes solen aparèixer en dones que han tingut avortaments espontanis repetitius.

A més, els estudis del sistema immunitari amb dones amb endometriosi simptomàtica demostren que solen tenir anticòs contra els seus propis teixits, anomenats “autoanticossos”, és a dir, que també es podria incloure dins d’aquest sac de malalties autoimmunes.

Per mi n’hi podríem incloure d’altres, algunes que comporten una alteració “inexplicable” −o que la ciència ara mateix no pot explicar− en el nostre sistema immunològic: des d’un simple èczema (en què trobem un alliberament d’histamina exagerada a partir de les cèl·lules immunològiques alterades, anomenades mastòcits o basòfils), a un càncer, que no deixa de ser la reproducció de cèl·lules “deformes” malignes al cos sense que hi hagi un atac/control per part del sistema immune.

La malaltia autoimmune és una malaltia en la qual el sistema immunitari ataca les cèl·lules de l’organisme. En aquest cas, el sistema immunitari es converteix en agressor i ataca parts del cos en comptes de protegir-les.

La medicina convencional no troba una explicació contundent a aquest fet, i investigacions recents associen a les malalties autoimmunes un origen psicosomàtic.

Si interpretem amb lògica −i sense necessitat de ser metges− la frase “el sistema immune ens agredeix” és una altra manera de dir que alguna cosa dins nostre ens està atacant. L’origen de l’atac el tenim a dins. Nosaltres som el nostre cos i, per tant, nosaltres som el nostre sistema immune. És a dir, ens estem autoagredint.

No vull pas culpabilitzar les persones que tenen una malaltia autoimmune, i m’agradaria que després de llegir aquest article deixessin d’autoexigir-se i que s’estimessin i acceptessin tal com són.
Perquè si hi ha una autoagressió no és des de la nostra part conscient, sinó que procedeix del nostre inconscient.

Frases com:

  • “Per culpa meva estic cada vegada més malalta.”
  • “Per culpa meva m’estic destruint.”
  • “Per culpa meva no puc tenir fills.”

No són més que una part d’aquesta autodestrucció, que l’únic que pot fer és empitjorar el problema. No és a partir del nostre conscient, de la nostra part racional o còrtex cerebral, que podem controlar el nostre sistema immune, sinó que és el nostre inconscient que intenta fer-nos arribar un missatge a través d’una de les vies que té: el cos.

Inconscientment, les persones amb un problema autoimmune tenen actituds autodestructives. I com a “actitud autodestructiva” no m’estic referint a llargs períodes de drogues o actituds arriscades. Una simple autoexigència prolongada en el temps pot ser destructiva. Nosaltres som el nostre cos, físic, emocional i espiritual, i hem de satisfer amb respecte i amor totes les necessitats que tenim.

Com puc saber si estic tenint una actitud autodestructiva?
A la societat en què vivim, encara que us sorprengui, hi ha moltes actituds autodestructives. Són totes aquelles actituds que no respecten el cos físic i la persona, que no se centren a escoltar-nos i estimar-nos i que no compleixen les nostres necessitats bàsiques.

Però, quines són les necessitats bàsiques?
Les necessitats bàsiques són tan bàsiques que se’ns obliden! En aquesta societat, orientada completament cap al desenvolupament del còrtex cerebral, hem perdut la connexió amb el nostre ésser emocional i instintiu. Penseu en un animal i en quines són les seves necessitats bàsiques. Doncs menjar, dormir, moure el cos i descansar. I a tot això, com que som humans, hem d’afegir el temps d’alimentar l’esperit i la ment. La major part de la gent creu que la seva persona o personalitat és el seu còrtex cerebral i, com si fossin una torre de control, van dirigint la resta del cos:

  • “Estic molt cansada però ara no puc descansar, he de…”
  • “No m’agraden els meus malucs, m’agradaria que fossin…”
  • “Menjaré una mica ràpid perquè no tinc temps.”
  • “Aniré a dormir més tard perquè he d’acabar de fer això.”
  • “No em puc posar malalta perquè demà tinc una reunió important.”
  • “He de ser la millor de la classe.”

I en podria dir moltes més. Totes aquestes frases no són de persones amoroses cap a les seves necessitats, sinó que mostren una desconnexió amb el seu ésser i les necessitats bàsiques i veritables.

I com podem canviar aquesta actitud autodestructiva?
Primer hem d’oblidar el quan i el per què. Quan posem una data límit a la malaltia autoimmune (“quant de temps necessitaré per recuperar-me?”) tornem a ser autoexigents, a exigir-nos que el canvi sigui ràpid. Si preguntem per què (“per què em passa això a mi?”, “què estic fent malament?”) tornem a connectar amb el còrtex cerebral que ho vol controlar i explicar tot.
Hem d’entendre que nosaltres som molt més que un còrtex i la nostra intel·ligència és molt més gran: és veritat que hi ha un còrtex cerebral (part racional o pensant) però a més hi ha el cervell límbic (part emocional) i el cervell reptilià (part instintiva o animal).

Inconscientment tenim actituds autodestructives, és llavors que ens hem de dirigir a l’inconscient i no al conscient. No és la part racional la que ens ataca, sinó que és la inconscient que ens està intentant transmetre el desequilibri que tenim a dins. Hi ha diverses tècniques per permetre el diàleg amb l’inconscient:

Amb l’acupuntura podem tractar el desequilibri físic i emocional, estabilitzar el sistema immune i alliberar les emocions retingudes. Però per arribar a l’inconscient necessitem un diàleg i un espai diferent. La teràpia que conec és el Mètode d’Alliberament de Cuirasses o MLC (contacteu aquí si voleu més informació sobre aquest mètode), però segur que n’hi haurà d’altres. Les dues teràpies serien complementàries per a un bon tractament. Amb acupuntura s’alleujarien els símptomes més ràpidament, i amb l’MLC tractaríem l’origen psicosomàtic del desequilibri.
Per permetre el diàleg amb l’inconscient és important deixar-se anar, abandonar-se i escoltar-nos, escoltar les nostres necessitats, inquietuds i intuïcions. Hem de començar per satisfer les necessitats més bàsiques i prioritzar el cos i les emocions abans que la nostra “part mental”.

 

Article escrit per:

Cristina Mora

Acupuntura i Medicina Tradicional Xinesa. Diplomada per la Universitat de Wales (UK). Instructora en formació de MLC.

Rambla Catalunya 50, 3r 1a. 08007 Barcelona

Web: www.acupuntura-barcelona.net Email: info@acupuntura-barcelona.net

Telèfon: 932 156 271

 

 

Núria Coll

Núria Coll
Directora d'etselquemenges
ncoll@etselquemenges.cat

amunt